Els mitjans de comunicació

Durant la última setmana de febrer i a principi de març em parlat a classe dels mitjans de comunicació al país valencià. Em va cridar molt l’atenció aquest tema ja que no tenia consciència de que la dominació que exercia el sistema polític siguera següent tant gran així i tot, desprès de la dictadura. Aleshores, vaig a escriure sobre els nostres sistemes comunicatius que deurien de ser democràtics i al servei de la ciutadania.

La premsa democràtica i els programes de ràdio en valencià aparegueren durant els anys seixanta i setanta del segle XX; van indicar el subdesenvolupament del país en quant la inexistència de opinió pública que caracteritzava el règim democràtic. El únic diari que no va tancar Franco va ser el de Las Provincias que es va oferir al públic valencià i amb una gran difusió territorial.

Més tard, amb el intent de premsa alternativa al control del règim van aparèixer alguns diaris com Al Dia, o el Turia que significaren renovació i va ser molt important ja que obriren camí i constituïren la primera escola de periodisme allunyada del servilisme dominant. A partir de l’any 1962 va haver una forta dissociació entre el que passa i el que es conta a la premsa.

Encara que estàvem en democràcia, hi havia una forta herència de la dictadura pel que fa al poder emissor que, a mes, segueix a l’actualitat en alguns aspectes com:

• Sector privat als mitjans de premsa i ràdio.
• Una premsa i ràdio del Movimiento poc competent i conformista.
• Una televisió en règim de monopoli, que es un instrument per al control del procés de reforma política.

Com he dit, aquests aspectes segueixen i la mort del dictador no va marcar un abans i un després pel que fa als mitjans de comunicació.

A més, l’Estat postfranquista va retenir un gran poder comunicatiu, però s’hi esdevenen canvis importants com:

• Augment de la difusió de la premsa diària.
• Aparició del periòdic El País amb la intenció de constituir-se en diari estatal.
• Aparició de nous diaris.
• Desaparició de les publicacions de l’oposició democràtica i crisi general de la premsa d’esquerres fins a la seua desaparició.
• Manteniment de la difusió de les revistes del cor.

Normes de Catelló - 1932

Ací vos dixe un enllaç sobre les Normes de Catelló de la biblioteca virtual de Joan Lluís Vives que he trobat interessant.

CONTACTE DE LLENGÜES

En aquesta entrada vaig a parlar de tots els aspectes relacionats amb el contacte de llengües; en primer lloc, hi ha que diferenciar entre llenguatge, llengua i parla. El llenguatge es classifica en dos elements: interns els quals fan referència a l’estructura lingüística i els elements externs que fan referència a l’ús lingüístic.

Pel que fa a la llengua, la sociolingüística s’encarrega d’estudiar les seues condicions d’existència i té amb compte algunes variables com aquestes:

• Els àmbits d’ús d’una llengua.
• El territori on es practica.
• Les varietats lingüístiques més usades.
• La categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants.
• Els temes que es tracten.
• El context en què es realitzen les comunicacions.
• Les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació.

Aleshores, l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat es denomina monolingüisme, doncs és l'excepció, i la norma general és el plurilingüisme.

Hi ha dos tipus de monolingüisme:

1. El monolingüisme individual que té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.
2. El monolingüisme social que es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

Per altra banda, hi ha que diferenciar entre llengua minoritària i llengua minoritzada.

• Les llengües minoritàries són les que tenen un nombre reduït de parlants; en el context europeu es considera el català (11 milions) una llengua minoritària.
• Llengua minoritzada és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada com per exemple el castellà a Puerto Rico.

Per tant, el cas més simple de plurilingüisme és el bilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per oposició a trilingüisme,...). S’ha parlat de diferents classes de bilingüisme:

1. Bilingüisme individual: o capacitat d'una persona d'emprar dues llengües.

Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

- Segons el grau d'ús de la llengua: passiu i actiu.

- Segons el grau de domini de les llengües: simètric  i asimètric.

- Segons la motivació psicològica: instrumental i integratiu.

2. Bilingüisme social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual. S'usen dues llengües (una de pròpia i una altra pròpia d'un altre grup) que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions.

3. Bilingüisme territorial: Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Per exemple, Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants. 

Aquest bilingüisme l'estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística. Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a "situació en què s'usen dues llengües" i prou.

Ø  Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:

- Diglòssia

- Conflicte lingüístic

- Procés de substitució

El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959), parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B). El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui és llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals.

Aleshores, quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra, pròpia d'un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada), aquesta comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució lingüística o extinció de la llengua recessiva. 

Per tant, als canvis en l'estructura d'una llengua motivats directament per la influència d'una segona llengua l’anomenem interferència lingüística i aquesta pot ser de diferents tipus:

• Interferència fònica
• Interferència lèxica i semàntica
• Interferència morfosintàctica

Per a finalitzar en aquest procés la resposta al conflicte lingüístic és la normalització lingüística,  procés de cohesió de la comunitat lingüística que pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició.

El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

1. Augmentar el nombre de parlants.
2. Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
3. Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
4. Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

1.       La normativització (codificació de la llengua).

2.       La intervenció sociopolítica, la política lingüística.