Exposicions. Expressió oral

Per a finalitzar amb l’assignatura i, per tant, amb el curs, les últimes sessions les hem dedicat a realitzar les exposicions dels treballs de cada grup de companys. Personalment, han segut unes presentacions molt bones. El treball tractava de realitzar una activitat didàctica per millorar la competència oral en valencià i quasi tots els grups han demostrat complir l’objectiu.

Hi ha hagut grups que han treballat molt amb el treball i s’han presentat propostes molt bones relacionades amb la tecnologia o amb materials didàctics creatius per afavorir la participació dels alumnes, motivar-los i que amb tot açò puguen aprendre valencià que es l’objectiu de vital importància.

INVESTIGUEU

}  Què és el Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües?

El Marc europeu comú de referència per a les llengües és una guia per a l'ensenyament i aprenentatge de les llengües del Consell d'Europa. Inclou una escala per comparar el nivell de competència entre diferents idiomes, assegurant l'equivalència entre els diferents títols oficials impartits per universitats i acadèmies i afavorint la mobilitat dels ciutadans mitjançant un portafoli lingüístic que resumeix el domini de cada idioma.

El MECR estableix les bases d'un sistema europeu comú d'aprenentatge i avaluació de segones o terceres llengües. Així, com he dit anteriorment, els objectius i continguts en aquest àmbit es distribueixen en sis nivells que són referents comuns per valorar el domini de les llengües.

                                                                                                                    

}  Per què és necessari el Marc?

Aquest document és necessari per a proporcionar unes bases comunes per a la descripció d’objectius, continguts i mètodes per a l’aprenentatge de llengües de manera que els cursos, els programes i les qualificacions descriguin d’una manera exhaustiva el que han d’aprendre a fer els aprenents de llengua a l’hora de comunicar-se i quins coneixements i habilitats han de desenvolupar per ser capaços d’actuar de manera efectiva.

En aquest document hi trobareu plantejaments i anàlisis però no respostes. La finalitat del marc no és prescriure ni tan sols recomanar un mètode de treball concret, sinó presentar diferents opcions i convidar l’usuari a reflexionar sobre la seva pràctica habitual i ajudar-lo a prendre les seves pròpies decisions.

}  Què és el PEL (Portafoli Europeu de les llengües)?

Es tracta d'un document en què els que estan aprenent o han aprés una llengua -ja siga en l'escola o fora de l'escola- poden registrar i reflexionar sobre el seu aprenentatge de llengües i experiències culturals. El portafoli conté un passaport de llengües que el seu titular posa al dia amb regularitat.

El document també conté una biografia lingüística detallada que descriu l'experiència del titular en cada llengua i que està dissenyat per a guiar l'alumne en la planificació i avaluació dels progressos.

Llengua i immigració

Degut a l’augment de l’alumnat procedent d’altres països en els darrers anys a la Comunitat Valenciana, s’han hagut de desenvolupar tasques d’adaptació i d’integració per als nouvinguts que requereix l’esforç de tota la comunitat educativa i de la societat en general.

S’ha de tenir consciència de que els centres escolars són l’element que haurà d’integrar a les famílies i per consegüent, dissenyar mesures que ajuden a facilitar l’adaptació d’aquests. Aleshores, l’escola haurà de lluitar per a la preservació de la diversitat lingüística, el foment de les actituds lingüístiques positives i del respecte a totes les llengües.

Així, entenem per plurilingüisme els sabers, les habilitats i les estratègies que podem desenvolupar en el moment d’integrar els coneixements previs amb els nous coneixements sobre les llengües i les escriptures. Aquesta competència plurilingüe és fonamental per a un món divers i és una de les tasques docents.

Algunes estratègies per al tractament de la diversitat lingüística a l’escola són:

-          Conèixer la diversitat lingüística.

-          Donar visibilitat a la diversitat lingüística, és a dir, propostes didàctiques per ajudar als alumnes.

-          Incorporar activitats que desperten l’estima i la curiositat cap a la diversitat lingüística.

-          Organitzar el currículum amb un enfocament que partixca d’un tractament integrat de les llengües que s’han d’ensenyar.

-          Propiciar la participació del professorat de les matèries no lingüístiques com projectes de recerca o activitats sobre l’entorn.

Un programa molt important ha segut el Programa d’Acollida al Sistema Educatiu (PASE) que és una mesura de suport temporal destinada a l’alumnat estranger de nova incorporació al Sistema Educatiu a la Comunitat Valenciana amb la finalitat de facilitar la superació dels problemes inicials que dificulten la seua ràpida integració en el centre. Aquest programa s’aplicarà quan l’alumnat no trobe resposta en les altres mesures d’atenció a la diversitat o de compensació educativa que desenrotlla el centre.

Les llengües i l'ensenyament a la Unió Europea

L’estat espanyol és un Estat plurilingüe com ho diu en la Constitució. L’article 3 diu que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i que les demés llengües espanyoles seran oficials en les respectives Comunitats Autònomes. A més, la riquesa de les modalitats lingüístiques és un patrimoni cultural amb especial respecte i protecció.

A banda, gràcies als Estatuts d’Autonomia, cada Comunitat Autònoma té poder legislatiu que ha permès la promulgació de varies lleis de Normalització Lingüística. A València, per example, la Llei sobre Ús i Ensenyament del Valencià (1983).

Hi ha dos models teòrics importants de política lingüística:

• El principi de personalitat que permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona on es trobe.
• El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat però no en la seua totalitat territorial.

A l’estat Espanyol tenim un model mixt ja que els dos principis estan combinats; per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per als bascs, gallecs i catalans el de territorialitat ja que els ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana).

Política lingüística i ensenyament

Les comunitats lingüístiques minoritzades que estan interessades en recuperar la seua llengua i cultura realitzen processos globals de normalització lingüística. El paper de l’escola en els processos de normalització d’una llengua minoritzada és un instrument molt important i hauria de realitzar algunes funcions importants del procés:

1.       Difusió de la normal de la llengua minoritzada.

2.       Facilitar l’adquisició d’aquesta per part de la població més jove.

3.       Normalització, tant de la propia institució escolar com de la comunitat educativa de que es nodreix.

Lamentablement, la situació del valencià dins del sistema escolar i dins de la societat no és bona. Açò ocorre perquè a més de ser una llengua limitada, minoritzada, discriminada, etc. està apartada dels referents normatius. Aleshores, cal fer un projecte polític de futur que canvie les competències lingüístiques i les normes d’ús de la llengua.

Quan s’aprova l’Estatut d’autonomia i la Llei d’Ús i ensenyament del valencià es porta a terme l’ensenyament i ús vehicular del valencià dins del sistema educatiu regulat per la llei. Aleshores, amb aquest estatut s’organitza el sistema educatiu en funció de les dues llengües en presència del valencià i castellà, es a dir, el domini de les dues llengües en pla d’igualtat per a tots els alumnes prescindint de la llengua habitual en iniciar l’escolaritat. Però, així i estar per llei, la igualtat no s’ha aconseguit.

Totes les politiques han consolidat forts desequilibris entre l’educació, els centres públics i privats i entre els territoris. Sols un 29% estan escolaritzats en el Programa d’Ensenyament en Valencià i un 71% en el Programa d’Incorporació Progressiva; en un 16,8% d’aquest, el valencià sols s’imparteix com a assignatura.

El creixement de l’alumnat que s’escolaritza en valencià creix lentíssimament, hi ha fragmentació entre les etapes educatives, fragmentació entre la xarxa pública i la privada i fragmentació entre territoris.

Algunes dades d’importància es que està comprovat que l’alumnat en infantil estudia més valencià que en les darreres etapes que va disminuint considerablement. Per altra banda, a Castelló s’ensenya més valencià que a la resta de les províncies de la Comunitat Valenciana. Un altra dada d’interès és que el valencià en la xarxa privada és molt escàs.

Models d'educació plurilingüe

Hi ha implicacions de l’ordenament jurídic en el sistema educatiu valencià que s’han de dur a terme per ell i per conseqüència s’han establert diferents models com veurem a continuació.

Les implicacions en el sistema educatiu són les següents:

1.       El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

2.       L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià.

3.       Tots els alumnes han d'assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l'escolaritat obligatòria.

4.       El sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a llengua d'instrucció.

5.       Tot el professorat ha de conèixer les dues llengües oficials de la Comunitat.

6.       L'Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat.

Doncs, per satisfer aquestes implicacions, el sistema educatiu a elaborat quatre models per a que tots els estudiants puguen arribar a assolir la llengua oficial i dominar-la. Els quatre projectes són els següents i cadascun d’ells anirà destinat per a un alumnat en concret:

1. -Model compensatori: Usuaris d’una llengua (1) minoritzada.  
2. Model de manteniment: Usuaris d’una llengua (1) minoritzada. 
3. Model d’enriquiment: Usuaris de les dues llengües en contacte. 
4. Model de recuperació plena: Parlants de les dos comunitats lingüístiques.

Per consegüent, a partir d’aquestos models s’han determinat quatre programes atenent al territori, a la llengua base d’aprenentatge i a la llengua habitual dels alumnes. Cal afegir que van destinats als territoris de predomini lingüístic en valencià. Els quatre programes són els següents:

-         Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV)

-         Programa d’Incorporació Progressiva (PIP)

-         Programa d’Immersió Lingüística (PIL)

-         Programa d’Educació Bilingüe Enriquit (PEBE)

Els mitjans de comunicació

Durant la última setmana de febrer i a principi de març em parlat a classe dels mitjans de comunicació al país valencià. Em va cridar molt l’atenció aquest tema ja que no tenia consciència de que la dominació que exercia el sistema polític siguera següent tant gran així i tot, desprès de la dictadura. Aleshores, vaig a escriure sobre els nostres sistemes comunicatius que deurien de ser democràtics i al servei de la ciutadania.

La premsa democràtica i els programes de ràdio en valencià aparegueren durant els anys seixanta i setanta del segle XX; van indicar el subdesenvolupament del país en quant la inexistència de opinió pública que caracteritzava el règim democràtic. El únic diari que no va tancar Franco va ser el de Las Provincias que es va oferir al públic valencià i amb una gran difusió territorial.

Més tard, amb el intent de premsa alternativa al control del règim van aparèixer alguns diaris com Al Dia, o el Turia que significaren renovació i va ser molt important ja que obriren camí i constituïren la primera escola de periodisme allunyada del servilisme dominant. A partir de l’any 1962 va haver una forta dissociació entre el que passa i el que es conta a la premsa.

Encara que estàvem en democràcia, hi havia una forta herència de la dictadura pel que fa al poder emissor que, a mes, segueix a l’actualitat en alguns aspectes com:

• Sector privat als mitjans de premsa i ràdio.
• Una premsa i ràdio del Movimiento poc competent i conformista.
• Una televisió en règim de monopoli, que es un instrument per al control del procés de reforma política.

Com he dit, aquests aspectes segueixen i la mort del dictador no va marcar un abans i un després pel que fa als mitjans de comunicació.

A més, l’Estat postfranquista va retenir un gran poder comunicatiu, però s’hi esdevenen canvis importants com:

• Augment de la difusió de la premsa diària.
• Aparició del periòdic El País amb la intenció de constituir-se en diari estatal.
• Aparició de nous diaris.
• Desaparició de les publicacions de l’oposició democràtica i crisi general de la premsa d’esquerres fins a la seua desaparició.
• Manteniment de la difusió de les revistes del cor.

Normes de Catelló - 1932

Ací vos dixe un enllaç sobre les Normes de Catelló de la biblioteca virtual de Joan Lluís Vives que he trobat interessant.

CONTACTE DE LLENGÜES

En aquesta entrada vaig a parlar de tots els aspectes relacionats amb el contacte de llengües; en primer lloc, hi ha que diferenciar entre llenguatge, llengua i parla. El llenguatge es classifica en dos elements: interns els quals fan referència a l’estructura lingüística i els elements externs que fan referència a l’ús lingüístic.

Pel que fa a la llengua, la sociolingüística s’encarrega d’estudiar les seues condicions d’existència i té amb compte algunes variables com aquestes:

• Els àmbits d’ús d’una llengua.
• El territori on es practica.
• Les varietats lingüístiques més usades.
• La categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants.
• Els temes que es tracten.
• El context en què es realitzen les comunicacions.
• Les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació.

Aleshores, l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat es denomina monolingüisme, doncs és l'excepció, i la norma general és el plurilingüisme.

Hi ha dos tipus de monolingüisme:

1. El monolingüisme individual que té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.
2. El monolingüisme social que es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

Per altra banda, hi ha que diferenciar entre llengua minoritària i llengua minoritzada.

• Les llengües minoritàries són les que tenen un nombre reduït de parlants; en el context europeu es considera el català (11 milions) una llengua minoritària.
• Llengua minoritzada és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada com per exemple el castellà a Puerto Rico.

Per tant, el cas més simple de plurilingüisme és el bilingüisme: aquelles situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per oposició a trilingüisme,...). S’ha parlat de diferents classes de bilingüisme:

1. Bilingüisme individual: o capacitat d'una persona d'emprar dues llengües.

Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:

- Segons el grau d'ús de la llengua: passiu i actiu.

- Segons el grau de domini de les llengües: simètric  i asimètric.

- Segons la motivació psicològica: instrumental i integratiu.

2. Bilingüisme social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual. S'usen dues llengües (una de pròpia i una altra pròpia d'un altre grup) que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions.

3. Bilingüisme territorial: Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Per exemple, Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants. 

Aquest bilingüisme l'estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística. Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a "situació en què s'usen dues llengües" i prou.

Ø  Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:

- Diglòssia

- Conflicte lingüístic

- Procés de substitució

El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959), parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B). El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui és llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals.

Aleshores, quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra, pròpia d'un territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada), aquesta comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució lingüística o extinció de la llengua recessiva. 

Per tant, als canvis en l'estructura d'una llengua motivats directament per la influència d'una segona llengua l’anomenem interferència lingüística i aquesta pot ser de diferents tipus:

• Interferència fònica
• Interferència lèxica i semàntica
• Interferència morfosintàctica

Per a finalitzar en aquest procés la resposta al conflicte lingüístic és la normalització lingüística,  procés de cohesió de la comunitat lingüística que pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició.

El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

1. Augmentar el nombre de parlants.
2. Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
3. Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
4. Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

1.       La normativització (codificació de la llengua).

2.       La intervenció sociopolítica, la política lingüística.

Presentació

Hola, jo sóc Sandra !